El racó dels tritònids

bé… febril estirat badallant, reposant. Estic inspirat, tocava, oi tant… l’anterior, ui, ni idea… clar k tocava, i només calia això, línies caient, a postejar.

Ara rai amb el sofà, combatint, resistint, incubant virus. I no tant “escriu!”, les pressions obtingudes sobre… tens el salamandru k ta inactiu… No… cert, gaire ara no escrivia… Sortint  d’aquest estat salamdril tranquil, ara rai, ara, malalt, bé toca una vegada.. un llegir, un no escrivies, si va, ara caurà aquest, només cal escriure, sí… K estic liantla, sí… dient idees espesses, suant, delirant. El saber aparentment postejar, ara resulta, emmalaltit… guanyar una il·laritat notable. Crec o m’intueixo, akells k escriptors, llegien, scrivien… deliraven influits solament, “solament”, amb boniques tonteries… elles sortien d’un estat febril agut.

Un no toca escriure malalt podria sortir a bones regles. Ara sé, amb tot, sona a algo lamentable, garrulo, un no la liïs, o clar, pots escriure rucades, dir una tonteria només o moltes. Escriviu sans. Als malalts be.. un no. Alt, clar, o només diran incoherencies. Cal, insisteixo, oprimir-los tots, ull i jo oprimit seria, o linxat… Seria malaltís akest resum irrellevant a textos escrits sent tonto i malalt, oi¿?.

Ui, fa dies que no escric res!Ara estic amb angines, agonitzant al sofà i aprofitaré per intentar fer un resum de l’últim mes, a veure de què me’n recordo.

He anat a concerts. He estat a 2 concerts del Festival de Jazz. Primer a un concert amb en Miche  de Brad Mehldau i Joshua Redman. Vaia dos monstres. Piano i saxo, a l’auditori. Impressionant. També vaig nar al concert d’Omar Sosa, gracies a la sort de la nakis. Molt bon concert també. Jazz amb musica africana, divertit, on feien participar el públic. Gran festival.

He continuat currant, amb els estudis. Ara estic començant a prepara-me per les proves de nivell de combo. A veure què tal va… Espero que bé. Tinc ganes de tocar amb gent i k la cosa soni bé. Però sent pianista és probable que em quedi sense plaça. En aquest cas hauré de buscar amics amb qui tocar. Si algú s’hi anima… ja sabeu, jeje.

He anat a una festa d’inauguració d’un pis al carrer Muntaner, una festa de les cremalleres o algo aixi… Divertida, on la gent havia de portar algo pel pis, soparet, beure, i cap a Plata. La meva contribució al piset encara està esperant que la col·loquin al seu lloc… alguna hora s’haurà de fer ;p

He nat al mercat medieval de Vic. Van pujar els barcelonins a conèixer l’atapeida fira vigatana. Caminar, massa gent, bon dinar, un bon dia. A veure quan torneu!

Ale, resum a lo Johny del k ara mateix vull explicar del meu últim mes. Hi ha hagut altres coses que algun dia us explicare, però no pas ara, jeje (que m’encanten)

Un abraçu k petons no en puc fer k estic malalt!

Des de fa uns dies em corren pel cap olors i records. No diria que sóc un gran olorador però l’altre dia l’olor d’un dinar em va fer reviure anys de la meva infantesa. Herr Sig al seu post parla del matrimoni musica-records. Però dins meu els records més antics em tornen amb les olors, no amb la música. Potser perquè abans d’escoltar música de manera asidua ja sabia olorar, potser perquè la música ha estat present amb més constància que les olors, no ho sé exactament.

Crec que el fet més significatiu és estar vivint a Barcelona. A la ciutat no hi ha olors, ni les flors en fan. Hi ha coses, moltes, que fan pudor, però bones olors poques i poc intenses (el menjar dels veïns, algun perfum…). Potser per això quan sento alguna olor familiar i amb prou concentració com per despistar el meu cervell d’allò que està fent en aquell moment, el meu cap torna a la infantesa, a Cantonigròs, o a Vic, a un bosc o al camp…

Curiós? O també us passa?

Així es com definiria la meva situació actual. Un horari complicat per poder fer tot el què vull, que no em deixa temps a fer cap de les coses que faig ben feta… Amb el curro i tres assignatures ja vaig prou estressat, no aconsegueixo estudiar cap de les tres tant com m’agradaria, a això hi sumem la vida social, Vic, viure en un pis on has de netejar, cuinar, comprar… Trobo a faltar-li un parell d’horetes al dia. Però ben mirat, no em puc queixar tant, tinc feina d’arquitecte, que als temps que corren és una sort, estudio una cosa que m’agrada i perquè m’agrada, tinc temps a fer vida social, pujar a Vic… fins i tot trobo ratos perquè em toqui una mica el sol jeje… Algun dia d’aquests he de recuperar el basquet, que el tinc abandonat. Hauré d’adoptar la filosofia de herr Sig i deixar de dormir? buffff

He trobat uns articles d’allò més interessants:

“(…) Aclaparante éxito de la propuesta de los dos jovenes catalanes (…) estimaciones de la ONU cifran 3000 assistentes (…) la organización está planeando exportar el Correbirres al extrangero…” diari El País

“(…) el dia 10 de setembre de 2008 serà una nova data a recordar com a dia en què es va aconseguir l’aclaparant èxit del primer “Correbirres, baixada per Joaquim Costa” (…) l’activitat nocturna barcelonina conta amb una nova i interessant proposta (…) els organitzadors de l’event en senyalen el seu èxit, tot i incompreses baixes en l’equip inicial, i en prometen futures edicions…” diari Avui

També he aconseguit tenir accés a una de les targes  que es varen repartir, que marcaven la ruta a seguir…

Els passats dies del 19 al 23 d’agost va tocar viatget a Roses. Trobar-me els de l’equip de bàsquet de la uni a les festes de Gràcia em va permetre “l’acople” a un viatge a ca l’Andreu, a Roses. Andreu, Aleix, Pere, Iñaki i jo. Viatget amb cotxe, provisions per parar un tren i cap a l’apartament. Apartament a la platja de l’Almadrava, a 2 minuts del mar, amb unes vistes acollonants… Molt maco. Viatget de platja, sol, jalar… una festa de l’espuma al Chip, bastant decebedora… i a partir d’aquí ludopatia. A destacar la nova manera de demanar un taxi… tu pares un cotxe dels mossos, amb les birres a la mà i els demanes el telèfon dels taxis… i ells s’encarreguen d’enviar-te un taxi a que et reculli, que gran.

Platja, sopar d’all i oli, minigolf, mojitos i sessions del culo i monopolis a les tantes. L’endemà l’Andrew ens va regalarun viatget amb la zodiac pel voltant del cap de creus, superguapo. Birres prenent el sol a la barqueta, remullades… Ens trobem amb l’Eugènia, Núria i Andro, i acabem a Figueres a per birres, sing stars i riskos fins les mil… Molts riures, tonteries…L’endemà platja, pales sota la pluja, super espaguetis a la carbonara, risk… i a la nit igual, entre acudits, ataco africa i 5000 parides més acabem a Figueres altre cop jugant al Tabú i a l’Uno. L’últim dia ja més relaxat i tornada a Barcelona. Soparet pel Raval amb els d’aquí i acabem a Plata amb els de Bcn i dos dels de bàsquet. Sortim tard cap al pis d’un d’aquests a veure la final de basquet de les olimpiades…

Un viatget completillo. Divertit. Curiós com amb tants pocs dies es pot crear un món tant complex… Podriem escriure un diccionari del viatge, jeje. Us trobaré a faltar nens.

Aquest any les festes de Gràcia les començavem, com sempre, un dia abans. Amb la reincorporació des de Berlín d’en Johny, que ja tocava que baixés. Soparet de “cadascú que porti un plat” al pis del Raval. Un exitàs de gent i de teca. Pràcticament tothom va portar alguna cosa sorprenent-nos a tots, ja que n’esperavem un petit fracàs. Amanida, amanida de pasta, amanida d’arròs, croquetes, humus, cloïses, uns san jacobos (o com es diguin), birreta i sorbet de llimona i cava de postres. Tot era realment molt bo. Un sopar divertit. S’haurà de repetir. Va haver-hi tant menjar que encara ens en vam aprofitar durant un parell de dies més. Després va tocar nar a fer el got pel centre i expedició a última hora a Razz. Concert de Ratatat. (Vam poder sentir la de Seventeen Years. Va estar bé.

Divendres amb molt menys de la meitat de l’aliniació de dijous ja van tocar festes de Gràcia. Soparet de sobres del dia abans amb un vinet i cap a Gràcia. Concertillo de rumba Ai, ai, ai. Maria, Roger, Raquel i companyia. Allà m’hi trobo l’Aleix i en Pere de la uni, que em proposen un viatget a Roses, a casa l’Andreu,  per la següent setmana. Festes de Gràcia de concerts, caminades, birra, riures, trobar-se gent, perdre’s i així tota la nit. Fer el gamberrillo un rato i cap a casa ja que el metro estava tancat i vam desistir de seguir la festa.

El dissabte  van baixar uns de la colla de Vic (Arnau, Solà, Cabra i Núries). Passejada pel barri, concerts, birres, ambient, molta gent, ballaruques a la carpa de Sol, amb molta calor, a Rius i Taulet em trobo l’Iñaki que em torna a insistir amb Roses, després trobem a la resta del grup. Ens estem per allà xerrant i fent el burro. Em trobo els GGG. Acabem pirant al metro i cap a Plata a acabar la nit, nit llarga.

No arriben al nivell de la fideuà al port, però unes bones festes de Gràcia. (M’hi van faltar John i Sig, a veure si a les següents baixeu) .

Bill Evans - My foolish heart

DIVUITÈ DESCOBRIMENT: «HIBERNA VINT MINUTS» (fragment)

(…) Sense saber-ho, cada vegada que em feia una radiografia entrava en contacte amb el meu jo interior. Era com un acte de recerca i retrobament, un autoexamen; un ioga estrany que em feia sentir millor. Sortia de la radiografia com millorat.

Per això, quan em vaig curar, vaig continuar fent servir aquest mètode. Cada mes intento dedicar un dia a fer-me una radiografia. No tinc aparells de raigs X a casa, però no calen per estudiar-te per dins.

1. M’estiro al llit. Tanco lesportes, apago els mòbils i m’estic quiet, molt quiet.

2. Mentalment em repeteixo la frase 1 del hit parade. «No et belluguis. Respira, no respiris».

3. Ho faig durant vint minuts. Em prohibeixo qualsevol altra activitat que no sigui pensar a no bellugar-me i racionar l’aire que respiro.

4. I, màgicament, quan s’acaba aquest moment de no fer res aconsegueixo resoldre qüestions rovellades, retrobo sentiments que semblaven perduts i crec (després ho he de comprovar) tenir la solució per a totes les coses.

Potser sembla meditació, però en realitat només és estar-se quiet. Tot aniria millor en aquest món si ens estiguéssim una estona quiets, molt quiets. Hibernacions de vint minuts.

ALBERT ESPINOSA, El món groc

Dimarts 8 de juliol, concert de The Cinematic Orchestra a l’Apolo. És una banda anglesa de jazz amb electrònica, fusió de diversos estils. N’havia sentit un parell de discos Motion (1999) i Every Day (2002) i cal dir que són molt interessants. Al veure a la programació de l’Apolo que vindrien a Barcelona vaig començar a moure fils per aconseguir acompanyant per anar-los a veure. Em vaig escoltar el nou disc Ma fleur (2007), molt menys electrònic i més calmat i íntim que els altres dos, però no per això menys interessant.

Al final vaig trobar una acompanyant de luxe ;p i vam anar a l’Apolo a veure el concertillo. Inici calmat del guitarra, ell sol tocant i cantant, telonejant-se a ells mateixos. Poc després de les deu va començar el concert. No recordo l’ordre dels temes, però crec que van tocar tots els seus grans èxits. Bateria, contrabaix, guitarra elèctrica, guitarra acústica, saxofò alt/soprano, piano/sintetitzador/flauta travessera, veu i bases electròniques. Temes més senzills, d’altres més complexos s’anaven succeint un darrera l’altre sense decebre a un públic d’allò més heterogeni que omplia la sala. Un saxofonista simpàtic, un bateria entregat, un director d’orquestra a les bases, un guitarrista amb solos “marcianos”, una cantant amb “àurea”… La veritat és que em van donar més del què n’esperava. Un directe molt bo, recursos interessants. Un grup a recomanar.

Us poso un parell de temes, i uns quants links per qui en vulgui saber més. El primer tema el van interpretar a la guitarra.. i personalment prefereixo la versió a piano i amb orquestra:

The cinematic Orchestra - To build a home

The cinematic Orchestra - All that you give

links:
pàgina oficial
myspace
wikipedia